Llegiu les 6 crítiques guanyadores del II Concurs de crítica teatral en les categories infantil (primària) i juvenil  (secundària i batxillerat) organitzat per La Mostra d’Igualada i Recomana, Associació per a la promoció de les arts escèniques.

  Categoria Infantil  

1er Premi: Biel Rossell i Pelfort (11 anys)

Crítica d’‘Hilos‘ (La Rous)

La Rous fila la vida

Una vegada més la ROUS ens ha tornat a sorprendre amb un dels seus espectacles: HILOS. Aquesta vegada per homenatjar a la seva mare, una dona a qui li deien que no podria tenir fills. Amb aquest espectacle s’ha passat dos anys a escriure’l. Amb el fantàstic ajut de Joan Font han fet un espectacle molt polifacètic. S’hi barregen  teatre, ombres, titelles, clown, música, etcètera. L’espectacle va ser realitzat al teatre de l’Aurora a les 17:30 i a les 20:30 de divendres 8 d’abril.

La seva mare era una dona molt valenta perquè va donar vida a catorze fills, encara que li deien que no en podria tenir. La història va del cordó umbilical que es talla però sempre quedem units amb la nostra mare. Explica la història de la seva mare: què li agradava, què feia, on vivia, quin caràcter tenia… L’escenografia no va ser menys que les altres, estava plena de fils i agulles i me’n vaig adonar que es poden moltes més coses amb fils i cordills, gràcies a en Davide (disseny escenografia). L’espectacle era de gran format comparat amb la seva primera obra, “La casa del abuelo”. La música estava molt bé i molt entretinguda. Era molt encertada. No només parla de la seva valentia per ser mare, si no del que va haver de patir per tenir els fills. Com la guerra, el seu marit, les seves aficions, les celebracions… La il·luminació era molt encertada i les diapositives no hi quedaven gens malament. A l’espectacle hi havia moments molt poètics i molt tendres. Fa servir tota mena de tècniques des de ball fins a ombres. Està ple de simbologies i metàfores, per exemple: L’hora de treballar, l’hora de cuidar els nens, el casament, la mort, els regals. S’ho agafa tot de la millor manera. 

Personalment l’espectacle m’ha agradat molt, però en algun moment he trobat a faltar més titelles i un pèl menys de teatre. Personalment no m’agraden les diapositives però aquestes les he trobat molt adients.

 

2on Premi: Cristina Batalla i Vilà (12 anys)

Crítica de ‘Wabi-Sabi’ (Mons Dansa)

Wabi-Sabi, històries de paper

Mai us heu parat a pensar què passa amb les històries que van a parar a la paperera, aquelles històries rebregades, plenes de guixots, estranyes, plenes d’imaginació…?

Dos personatges, surten del seu embolcall com uns pollets surten de l’ou, descobriran els misteris que amaguen totes aquelles boles de paper, que escampades al terra formen un decorat simple, però encertat.

Tot cobra vida gràcies a Sarah Anglada i Sara Pons, unes alegres ballarines que ens faran veure i escoltar papers, plens de colors i formes, mentre que nosaltres gaudim d’aquest magnífic espectacle.

L’espectacle està dividit en parts, en les que obren les boles de paper, juguen, ballen i fan servir la imaginació.

Pel que fa a la música està bastant ben escollida, hi va bé per a cada moment, i a més hi juga un paper important en una de les escenes.

Els balls estan molt ben fets, són com les expressions normals barrejades amb una coreografia, i a més, expliquen la història amb infinitat de gestos. Les ballarines interactuen, a través de l’estira i arronsa o bé el joc, però mai parant de ballar.

La il·luminació està bé, és adequada.

L’obra és recomanada per al públic de 6 a 12 anys i a tothom que vulgui viure aquest curiós, divertit i original espectacle.

Es va representar el diumenge 10 d’abril del 2016 a un quart d’onze al Teatre Municipal Ateneu, de la companyia Mons Dansa i de l’autora i directora Claudia Moreso.

 

3er Premi: Lluc Torné i Solà (12 anys)

Crítica de ‘Be God Is’ (Espai Dual) 

Be God Is

“Be god is” és un espectacle de clown musical.

L’interpreten 3 personatges amb un instrument cadascú, i mentre van fent música fan brometes i ximpleries amb molt pocs objectes i gens d’escenografia: gràcies a una guitarra elèctrica i 3 cadires aconsegueixen fer un fórmula 1. El saxofonista (per mi el més graciós i divertit) intentarà trobar el seu amor entre el públic i farà un número de circ impressionant mentre toca el saxo!

Trobo que “Be god is” és un espectacle molt divertit, però que li falta una mica de lògica i sentit, per exemple: hi ha un tros que van a cavall per l’oest i un altre que es barallen per un cigarret. Però tots els números i tonteries que fan són molt divertides i fan molta gràcia.

L’actor principal és impressionant la manera que es mou, però com que es belluga tant, a vegades no s’acaba d’entendre el que fa.

“Be god is” és un espectacle en què no saps el que poden fer, per tant és molt emocionant. Jo el recomano per gent que tingui ganes de riure i passar una bona estona.

Companyia: Espai Dual. Lloc: Kiosk del Rec. Dia: Divendres 8/4/2016. Hora: 00:00h

 

Categoria Juvenil

1er Premi: Núria Ginestà i Farriol (15 anys)

Crítica d’‘H+G’ (Accademia Perduta) 

H+G

L’obra que més m’ha commogut ha sigut H+G, de l’Accademia Perduta. Al sortir no vaig voler comentar-la com acostumo a fer perquè no hagués sabut què dir. No vaig tenir temps d’interioritzar-la, i no perquè sigui molt densa, sinó perquè és molt profunda. Per això ara m’adono que es mereix que la torni a processar.

Acabat l’espectacle vaig sentir la mateixa sensació de quan vaig sortir de veure Truman: havia de pair les emocions desordenades i contradictòries que acabava d’experimentar. Desordenades perquè apareixen suaument sense que te n’adonis, i contradictòries perquè tant sents tristesa, com ràbia, com tendresa. Segurament vol dir que ha travessat algun límit dins meu que poques obres d’art travessen, una mica més endins. Aquesta història que tants cops has sentit, aquest cop està explicada des d’un angle diferent. Una versió molt dolça i dura alhora. Pot semblar molt senzilla però està carregada de segones intencions que s’expressen amb mirades, sons, sabates, ombres, etc. Juguen amb els recursos d’una manera espectacular. L’escenografia rústica i austera ja et situa en un espai determinat, i l’ambient que es crea ja revela que no és Hansel i Gretel i prou. No expliquen aquest conte tant popular una altra vegada perquè sí, aconsegueixen que te’l creguis. Potser fins i tot si aquesta història hagués passat de veritat, seria la versió que més s’hi assemblaria, ja que es defineixen els personatges amb els seus defectes humans, les seves debilitats i relacions afectives reals i pures. Tot i així, el que m’ha captivat durant una bona estona han sigut també els objectes, els actors els donen vida. Peces que se’ls ha sabut donar valor, personalitat i bellesa, fent així que el seu paper sigui clau per posar-te en la pell de cada un dels personatges. Un altre detall és que quasi no hi ha diàleg, i el que hi ha és en italià, fet que li dóna un caire misteriós i afable a les accions.

Aquesta petita gran obra té un rerefons tant profund com et vulguis imaginar, per això és impossible posar-li nota o qualificar-la de bona o dolenta. Tot depèn de tu, de la teva imaginació, empatia i capacitat d’interpretar més enllà de la superfície. Només espero que tots la gaudiu tant com jo.

Accademia Perduta, Escola de Música 09/04/2016 – 16:30

 

2on Premi: José Sestelo i Maturana (17 anys)

Crítica d’‘Et planto’ (El vol del pollastre) 

Arrelats als seients

Com si es tractés d’un jardí descuidat, ple de flors de diferents tipus i colors, esperant l’aparició del Sol que ens il·luminés i ens omplís d’energia. Així ens trobàvem els espectadors a L’Escorxador, expectants davant l’obra que se’ns s’acostava.

Cal destacar que ‘Et planto’ tenia una molt bona posada en escena. A la part introductòria, podíem observar un únic personatge masculí interpretat per tres actors, i exclusivament una actriu per a representar el seu paper. Aquesta anomalia ja cridava l’atenció, perquè trencava el tan gastat dogma de la simplicitat en la mentalitat dels homes davant la complexitat femenina, establint tres mentalitats diferents per a un únic baró.

A partir d’aquí se’ns presenta una història d’amor condemnada des del principi. Un casament d’una amistat en comú serà l’artífex del romanç entre una jove romàntica, enèrgica i activa i un noi més aviat insípid, sedentari, conformista… i amant de la jardineria. I com que pols oposats s’atrauen, la pluja de la diferència regava les dues plantes. Però compte, hi han plugims que són molt més devastadors que qualsevol desavinença; la monotonia.

Escenes d’un humor hilarant, amb moments de brillantor sorprenents i situacions claus on aflora un humor infantil i idoni. Com quan barreges diferents materials per crear el millor de tots els adobs, aquell que és capaç de mantenir viu el nostre interès i la nostra concentració en l’obra. Amb uns canvis d’escenari realistes amb aquest gran pressupost que és la imaginació i el treball corporal, ens transportaven i ens feia partícips de tots i cadascun dels viatges i dels personatges.

Ni tan sols una segona part amb un final alternatiu quan ja tot estava explicat, tant interessant com innecessari, va poder pansir un dels brots que més han aflorat a la mostra d’enguany, una veritable oda a la reflexió sentimental.

Títol: Et planto. Companyia: El vol del pollastre. Director: Clàudia Cedó. Lloc, dia, hora: L’Escorxador, 8-4-16, 09:30

 

3er Premi: Martí Rossell Pelfort (13 anys)

Crítica d’‘Adolescer 2055’ (Cía. Joven Primera Toma) 

Els joves a Adolescer 2055

Adolescer 2055 és la història de 6 joves en una casa l’any 2055. L’any 2055 és molt diferent de l’actualitat: molta feina, poc temps, molts fills sense pares i molts pares sense fills. Aquests 6 joves hauran d’afrontar un difícil procés de selecció. Selecció d’un fill. Sí, ho heu sentit bé, una parella d’uns 50 anys ha escollit 6 joves dels quals n’haurà de sortir 1. Aquest procés de selecció estarà carregat d’emocions, sorpreses, confidències, amors i misteris, molts misteris. Farà que els joves reflexionin? Farà que els joves decideixin, o no?

Aquesta obra futurista et transporta en una societat que un dia podria arribar a ser real si ara mateix no canviem la manera de pensar. Adolescer 2055 és una obra interpretada per joves i adreçada als joves. Si comptes, sabràs que nosaltres, els joves, l’any 2055 tindrem entre 51 i 59 anys, potser l’edat que tenen aquesta parella. Crec que això no és casualitat. Et porta a pensar si nosaltres serem així l’any 2055 o si aconseguirem evitar-ho.

A mi m’agrada veure que en aquesta obra, per fi, els joves són els actors i que són ells els qui et transporten en aquest món futur, violent, complicat, cruel… El fet de que els actors siguin de la teva edat, o pocs anys més grans, ajuda a tenir més empatia amb els diferents personatges i a pensar què és el que faries tu si et trobessis en la seva situació.

La il·luminació i l’escenografia també t’ajuden a interpretar tot l’espectacle, des del que pensen fins a les situacions a l’exterior de la casa (guerres, revoltes, complicacions socials…).

Us recomano molt l’obra Adolescer 2055 de la “Compañía Joven Primera Toma” Comunitat de Madrid. Està escrita i dirigida per Roberto Santiago. Jo vaig veure l’obra a L’Escorxador el divendres dia 8 a les 19:00.