Llegiu les 6 crítiques guanyadores del III Concurs de crítica teatral en les categories infantil (primària) i juvenil (secundària i batxillerat) organitzat per La Mostra d’Igualada i Recomana, Associació per a la promoció de les arts escèniques.

Categoria Infantil

1r Premi: Carla Bisbal i Belenguer (11 anys)

Crítica d’‘Euria (Pluja)’ (Markeliñe)

Teatre Municipal l’Ateneu. Divendres 31 de març, 15:30h

Euria, història d’una superació

Un espectacle molt encertat per expressar la pèrdua d’un ser estimat.

Un home molt trist no pot parar de pensar en la seva trista notícia. Costa molt d’acceptar les coses tristes que poden passar, mai pots endevinar el futur, però sempre has de mirar endavant i lluitar pels teus ideals.

Aquest home, molts dies trist, decideix tirar endavant, però no penseu que li va ser fàcil. Va estar dies plorant estenent els seus plors, planxant-los recordant com ho feia la seva dona. Tot i que la seva dona ja era al cementiri descansant.

Un espectacle que per als més menuts no hagués sigut fàcil d’entendre. Sense text ni diàleg els actors ho van fer molt bé, perquè el públic va estar molt satisfet de la seva magnífica obra.

Aquest home no es va rendir i va lluitar fins al final per aconseguir, pensar, cuidar, tots els bons moments i records que havien passat junts amb la seva dona, l’home mirava i cuidava les fotos amb un esplèndid somriure.

Un espectacle amb un decorat molt original i una magnífica coordinació entre actors.

 

2n Premi: Laura Batalla i Vilà (11 anys)

Crítica d’‘El petit piano’ (Centre de Titelles de Lleida)

Teatre Mercantil. Diumenge 2 d’abril, 11h

El petit piano

“El petit piano” és un espectacle de la companyia Centre de titelles de Lleida, el director és en Joan-Andreu Vallvé. L’obra es va representar al Teatre Mercantil d’Igualada el dia 2 d’abril a les 11 hores.

Cada dijous la Nona va una estona a casa del seu avi en Nonu, ell sempre li explica una història. Un dia li va explicar una d’un petit piano, el primer que va tenir Enric Granados, pianista i compositor molt famós que va existir de veritat.

A l’obra hi participen titelles i persones. En algunes escenes parlen els titelles amb els titellaires, una bona idea. Els únics que parlaven eren els titellaires i també feien les veus dels titelles, parlaven amb la “e” de Lleida. El to de veu era l’adequat. Al fons de l’escenari hi havia una pantalla que a vegades hi sortien fotos o vídeos curts amb dibuixos animats.

La música estava tocada en directe per tres concertistes que tocaven el piano, la viola i la flauta travessera. Les peces que van tocar les va compondre Enric Granados. La il·luminació era blanca però no n’hi havia molta i no variava. Els decorats eren de fusta clara igual que els titelles.

El que més m’ha agradat ha sigut la història. Aquesta obra està recomanada per a públic infantil però jo la recomano a tothom, especialment a qui li agradi la música.

 

3r Premi: Sira Díaz-Guerra i Prats (11 anys)

Crítica d’‘Euria (Pluja)’ (Markeliñe)

Teatre Municipal l’Ateneu. Divendres 31 de març, 15:30h

Euria, una obra emotiva

Euria, una obra de teatre dinàmica, sense text i emotiva, amb una música trista però uns moviments de ball bellíssims. El missatge de la història és preciós, parla del que ens passa quan algú que estimàvem ja no hi és i que alguna cosa a les nostres vides ha canviat. A l’actor protagonista, que és a qui li passa això, li costa superar que la seva dona s’ha mort, però de mica en mica ho va superant.

Personalment la part principal de l’obra no m’ha agradat perquè la història és bastant trista i que al principi faci riure et dóna una impressió diferent a l’obra que no és.

La interpretació dels actors era fabulosa. Tots els seus moviments s’apropaven molt a la perfecció, sobretot la part on la noia plena d’alegria i el paraigües de colors feien els mateixos moviments.

L’escenari no estava gaire decorat, però sí que ho estava el suficient perquè quedés bé. També m’ha agradat que de fons hi hagués un soroll de pluja fina.

Aquesta obra de teatre penso que és més per una edat de secundària perquè algunes escenes costen bastant d’entendre, com per exemple quan l’actor protagonista va a visitar la noia al cementiri cada cop que plou per recordar els bons records que tenien junts.

M’ha agradat bastant anar-la a veure. Aquest estil de teatre no és el que a mi m’agrada, però aquesta obra m’ha agradat. Espero que a La Mostra de teatre d’Igualada de l’any que ve en facin una semblant.

 

Categoria Juvenil

1r Premi: Martí Rossell i Pelfort (14 anys)

Crítica de ‘A mí no me escribió Tenesse Williams’ (Cia. Roberto G. Alonso)

L’Escorxador. Dijous 30 de març, 15:30h

Curiós retrat del fracàs

A mí no me escribió Tenesse Williams és la història del fracàs d’una dona, de la qual en sabem ben poca cosa: que viu sola i sota un pont. L’obra explica el seu passat a través del seu present, que no és el que ella voldria tenir.  En molts moments de l’obra es compara amb grans artistes dient:

-A mí no me escribió Tenesse Williams porqué no me conoció. Si me hubiera conocido, me hubiera escrito. Pero no tuvimos el placer de conocernos.

Una magnífica interpretació de Roberto G. Alonso (difícil de fer amb el sol de les quatre de la tarda) ajuda molt a retratar com és aquesta dona: misteriosa, extravagant, curiosa, sense embuts, oberta, somiadora i fins i tot una mica gamberra. Segur que en definir aquesta personalitat hi van insistir molt ell i el director, Marc Rosich.

L’espai escènic és l’estranya composició d’un munt de cartrons, caixes i objectes que et transporten a l’autèntica misèria, on cada objecte l’utilitza com més li convé. D’aquesta manera als recursos que té l’intèrpret com a actor, ballarí i coreògraf se li sumen els recursos que extreu d’aquest espai, aparentment deplorable. L’encertadíssim lloc de l’Escorxador (com espai juvenil i per representar-hi aquesta obra) va ajudar moltíssim a acollir aquest espectacle imprevist i d’última hora.

Un fet també curiós és la immensa quantitat de vestits que apareixen durant la funció (m’hagués agradat comptar quantes vegades es canviava) i aquest potser és el fet que t’ajuda més a intuir els salts enrere en el temps: quan escapa de casa seva, quan la deixa la parella, quan rep a la policia, quan va a la fira…

A mí no me escribió Tenesse Williams és, de ben segur, una de les obres més xocants i originals que he vist a La Mostra d’enguany. No només pel fil argumental sinó també per com està representada. Val a dir que si no has anat mai a teatre difícilment t’hi sentiràs a gust ja que no és una obra convencional en cap sentit.

 

2n Premi: Biel Rossell i Pelfort (12 anys)

Crítica d’‘El col·leccionista de pors’ (L’Estenedor teatre) 

Cotxeres dels Moixiganguers. Dissabte 1 d’abril, 11h

Fantàstica i emotiva història sobre les pors

L’Estenedor teatre ens explica la història del Dani Vidal, un senyor que des de petit col·lecciona totes les pors. En la història pensa en la figura del seu pare que l’ajuda i el reconforta. En total són moltes pors les que té, però ens n’explica només algunes. Les més rellevants o les que ell creu més especials. Parla de les pors que pot tenir qualsevol: la por a la foscor, a algun insecte, el vertigen… I moltes d’altres que tan sols té ell. Em va agradar sobretot la manera que tracta tots els temes i la seva interpretació.

Col·lecciona les pors d’una manera peculiar, les  emmagatzema cada una a l’interior d’una caixa o una caixeta. És estrany perquè quan explica les pors no obre ni tanca cap caixa, les explica com ell les recorda. Explica que té 1.729 pors, que diria que només n’explica 9, 10 o alguna més.

L’actor i titellaire David Laín ha fet un canvi en la seva manera d’actuar gràcies al Jordi Farrés (membre de Farrés brothers i cia.) que l’ha ajudat a la seva manera d’interpretar. Bona part de l’espectacle fa d’actor i alguna escena la representa amb uns preciosos titelles. Té molts recursos i els aprofita molt bé. Sap fer des d’ombres, titelles, comèdia i algun moment et pot emocionar. Un tema tan delicat com la mort, els nens de primera fila estaven molt atents i van entendre bastant bé el tema. Totes les parts de l’escenografia són essencials, des d’un armari, una calaixera o una tauleta i un llum. La il·luminació és precisa i de vegades íntima.

Les Cotxeres dels Moixiganguers d’Igualada és un espai molt acollidor i crec que hi va quedar molt bé pel meu gust. Vaig tenir el plaer de veure’l al dissabte dia 1 d’abril a les 11:00 a les Cotxeres dels Moixiganguers.

L’únic inconvenient que hi he trobat és el final. Ja sé que de vegades costa acabar una història però no ho sé si és massa adequat, però pensant-hi no se m’acut cap final més.

 

3r Premi: Cristina Batalla i Vilà (13 anys)

Crítica d’‘El petit piano’ (Centre de Titelles de Lleida)

Teatre Mercantil. Diumenge 2 d’abril, 11h

El petit piano

“El petit piano” és un espectacle de la companyia Centre de Titelles de Lleida, que commemora l’any Enric Granados (2016). Es va representar el diumenge 2 d’abril del 2017, a les 11h i a les 12:30h al Teatre Mercantil d’Igualada. L’autor i director d’aquesta obra és Joan-Andreu Vallvé.

L’Aitana Giralt i l’Àngel Pérez donen vida als titelles de la Nona i el Nonu, respectivament, movent-los amb les mans i parlant amb ells, utilitzant un to de veu alegre i alhora tranquil.

El Nonu explica d’una manera entretinguda i divertida la vida d’Enric Granados, un virtuós músic lleidatà, a la Nona, la seva néta, tot tocant el petit piano que l’Enric tenia quan era un infant.

Com a decorat hi ha una estructura de fusta de pi, aparentment un piano de paret, que permet el desenvolupament de la història ja que és molt versàtil: es pot desmuntar i crear diferents escenaris, un menjador, unes golfes, una façana…  La part superior serveix de suport als titelles i al petit piano. La il·luminació és adequada, però potser hagués sigut més oportú una il·luminació més càlida, per crear un ambient més familiar. La música d’Enric Granados ens acompanya durant tot l’espectacle i està interpretada en directe per tres concertistes, que toquen el piano, la flauta travessera i el violí. Concretament el piano, al principi formava part de l’estructura del decorat, però més tard, en separen el teclat. En alguns moments de l’espectacle, unes diapositives de dibuixos animats ens recreen breus escenes de la vida de Granados, les seves aficions durant la infantesa, com era la seva família, a què es dedicava…

Aquest espectacle em va fer viure moltes emocions: alegria, sorpresa, tristesa, curiositat… Personalment vaig agrair molt que representessin aquesta obra, perquè a part de passar una estona amena i entretinguda, vaig aprendre una mica més de la vida de l’Enric Granados.