Llegiu les 6 crítiques guanyadores del I Concurs de crítica teatral en les categories infantil i juvenil organitzat per La Mostra d’Igualada i Recomana, Associació per a la promoció de les arts escèniques.

Categoria Infantil

1er Premi: Crítica Monstres (Aflel)

MONSTRES, EMOTIU 

Monstres (Aflel)Monstres està ambientat en una cabana al mig d’un bosc. Allà hi viu un nen, d’uns vuit anys, sense mare, amb el seu pare i els seus avis. Aquest nen té dins d’una gravadora frases i cançons de la seva mare, que ell escolta cada dia. Els seus avis fan que ell superi les seves pors, entre d’altres, els monstres. El seu pare pesca, només per entreteniment, i per superar la difícil situació també és estricte i vol que el nen oblidi la mare. Entre les frases de la gravadora, la seva imaginació i el que els seus avis li fan veure acaba en un món diferent i emprèn un viatge.

Aquest espectacle és molt emotiu i està molt ben treballat en tots els aspectes. Està molt bé que una companyia tant jove aposti per aquest tipus d’espectacles. La interpretació és excel·lent pel simple fet que formis part de l’espectacle i t’emocionis amb tanta facilitat. També s’ha de dir que l’escenografia és simple, però és la necessària perquè hagis d’estar atent a cada moment. La il·luminació et sorprèn perquè sempre s’encenen i s’apaguen els llums segons les pors del nen o el lloc on està dins del seu món. La música del començament ajuda molt a ambientar-te en l’espai on succeeix l’acció.

Em va agradar molt que tinguessin un detall amb nosaltres i ens rebessin amb unes  fulles de xocolata boníssimes. La companyia va tenir una gran pensada en fer un col·loqui al final de l’espectacle. Per cert, molt enriquidor, bonic i aclaridor. És un espectacle que pots mirar des de diferents visions: on és la mare? Per què els avis li fan veure aquest món? Per què el pare és tan estricte? Tot això i molt més fa que sigui un espectacle bonic, emotiu i fascinant de veure. Si ets sensible, vine preparat. Estic content que es facin espectacles d’aquest tipus.

Martí Rossell Pelfort

 

2on Premi: En Jan Totlifan (L’Estaquirot teatre)

EN JAN TOTLIFAN

En Jan Totlifan (L'Estaquirot teatre)En Jan Totlifan és un nen que a casa seva de petit li feien tot, i a mesura que s’ha anat fent gran ha continuat igual. Per això té un ajudant anomenat Nicolau que li fa les feines que de petit ningú no li va ensenyar a fer. I a mida que l’ajudant va treballant, en Jan li posa diners a la seva guardiola. Un dia, quan en Jan està dormint, en Nicolau veu que té els estalvis plens i decideix marxar a les Illes verdes. L’endemà en Jan veu que no hi és i, de cop i volta, s’aixeca del llit i va a fer un llarg viatge fins arribar a les Illes verdes amb en Nicolau. Els personatges que anirà trobant pel camí l’ajudaran i li ensenyaran les coses que no havia après com pedalar, cuinar, pintar i moltes coses més. Aconseguirà en Jan arribar a les Illes verdes o no, ja ho veurem.

Aquest espectacle de titelles està creat per la companyia de l’Estaquirot Teatre, que en tota la seva trajectòria ens ha sorprès molt amb als seus espectacles. Aquet any han optat per venir a estrenar aquest espectacle. És una obra molt treballada en tots els sentits. L’escenografia està molt treballada, a primera vista sembla senzilla, però a mida que es van desplegant les caixes és molt espectacular. La fa especial que està molt treballada i que no li falta cap detall. Personalment he de dir que el que m’agrada més és la màquina que surt al final. La il·luminació és bastant senzilla, però a mida que van passant escenes es van obrint llums a la part del darrera on hi ha situada una pantalla (però que no hi projecten res). Potser la poca música que hi ha no és la més encertada per al moment que la posen.

Els titelles estan molt treballats i el vestuari que els hi posen també. Tots els espectacles que s’han presentat aquesta Mostra han estat bé, però he triat aquesta companyia perquè sempre que els he vist, sempre m’han sorprès. M’ha agradat poder tornar-los a veure. He trobat  un petit inconvenient, però no és res comparant la feina de tot l’equip.

FELICITATS ESTAQUIROT !!!!!

Biel Rossell Pelfort

 

3er Premi: En Jan Totlifan (L’Estaquirot teatre)

EN JAN TOTLIFAN

En Jan Totlifan (L'Estaquirot teatre)En Jan Totlifan de la companyia l’Estaquirot teatre es va representar al teatre de l’Aurora el dissabte 18 d’abril a les 19:30h.

És una obra amb molts bons decorats i amb una il·luminació i una escenografia fantàstica, que t’ensenya les coses més bàsiques, com per exemple collir verdures, fer una truita, anar amb bici… o fer gelats!!!

Els titelles estan molt ben fets i són molt divertits. També els titellaires parlen amb els titelles, i ho fan molt bé. T’ajuda a entrar encara més en la història.

La història s’assembla una mica al conte de la Rínxols d’or en les expressions.

Vull felicitar als actors: la Núria Benedicto, l’Olga Jiménez i l’Albert Albà; al músic: Ferran Martínez; als de la construcció: Cia l’Estaquirot, Alfred Casas i al Pedro Jiménez; al qui ha fet el disseny d’escenografia: Alfred Casas; i al director (Guillem Albà) especialment el vull felicitar perquè te una companyia molt bona!

Us recomano a tots i totes aquesta obra, tant si us agraden els titelles com si no, tant si creieu que és de petits com si no, tant als petits com als grans.

És fantàstica!!!

Cristina Batalla Vilà

Categoria Juvenil

1er Premi: Ricard de 3r (À tois teatre)

VALENTIA, BOGERIA I TENDRESA

Ricard de 3r (À trois teatre)La millor manera de descriure la magnífica obra de la companyia “À trois teatre”, dirigida per Montse Rodríguez i anomenada “Ricard de Tercer”, que vaig gaudir el dijous dia 16 d’abril a les 19:00h, és amb els tres noms que formen el títol. Sincerament, aquestes són les tres sensacions més pures que poden descriure una obra que es basa en les sensacions i els sentiments.

Valentia pel Quim Àvila, l’únic actor de l’obra, que va tenir i té tota la valentia del món per sortir sol a l’escenari i interpretar tan màgicament l’adaptació més captivadora de “Ricard 3r”, del gran Shakespeare. Bogeria per ser tot el que envaeix la teva ment mentre veus l’obra, tot pensant “mare meva, aquest noi està ben boig” i Tendresa per la història en general, que està envoltada d’una profunda tendresa amagada dins un noi incomprès.

Des del meu punt de vista, l’element que va fer més especial l’obra va ser l’escenografia i l’escenari. Bé, no era un escenari al que estem acostumats, sinó que tot just era una antiga cotxera anomenada Cal Monets on la fredor de les parets de pedra i la foscor enigmàtica del lloc, et transportava a un ambient del tot hostil i, fins i tot, desconegut. L’escàs públic que va acudir a la sessió de les 19.00h, encara t’apropava més a l’espectacle i a l’esplèndida interpretació del Quim, cosa que ho feia encara més màgic. Tot i que l’experiència més màgica que jo personalment vaig viure, va ser en el moment en què vaig mantenir la mirada clavada als seus ulls, mentre relatava com el seu pare abusava d’ell. Vaig sentir com si l’ànima del Ricard, i també la del Quim es despullés dins les meves pupil·les.

Va ser un espectacle el qual encara no puc treure’m del cap i que em costarà molt temps fer-ho. És d’aquelles obres que et marquen i deixen una cicatriu molt profunda a aquell inexplicable lloc de l’estómac on viuen les papallones.

Marina Diaz Forn

 

2on Premi: Molière la balla (La Rita Produccions)

MOLIÈRE LA BALLA

Molière la balla (La Rita Produccions)L’obra de la qual parlaré es titula Molière la balla, és una obra que el públic d’Igualada i els afores va poder gaudir a La Mostra, que va tenir lloc els dies 16,17,18 i 19 d’abril. Molière la balla es va representar el divendres 17 a les 12 del migdia al Teatre Cercle Mercantil, l’espectacle forma part de l’itinerari 3: Per als joves d’entre 12-16 anys, tot i que hi van assistir joves de fins a 18 anys. És una obra produïda per Jordi Coromina i té una durada de 75 minuts. L’elenc està format per Ludovica Mosca i Jordi Coromina i és una comèdia de ballet, en la qual la seva funció és entretenir. Molière, el rei de la comèdia, volia fer-ho passar bé al públic. Va inventar la comèdia ballet. Amb músiques de Lully i Charpentier i coreografies de Pierre Beauchamp, la fusió va tenir gran èxits com L’amor metge, El casament per forçaEl burgès gentilhome o El malalt imaginari. Aquest espectacle recupera alguns d’aquells balls del Barroc, avui en dia quasi perduts, i els combina amb fragments de les obres més divertides del gran còmic. Ell va morir a l’escenari mentre el públic es petava de riure, però aquí es demostra que continua ben viu.

L’amplitud de l’escenari no la van saber aprofitar bé, ja que l’escenografia des del meu punt de vista estava mal distribuïda. Els músics estaven molt arreplegats a la paret i molts cops volien passar per allà i s’havien d’ajuntar uns amb els altres per poder passar per marxar o, fins i tot, per entrar. Crec que si els músics haguessin estat més enrere aquells petits problemes no haurien passat. Per altra banda la palla estava molt enrere i era molt important en l’obra i potser hauria d’haver estat més endavant. L’espai del teatre era prou gran perquè el poguessin haver aprofitat millor.

La relació que hi havia entre l’actor i el públic estava bé ja que participàvem tots plegats, hi havia complicitat entre ell i el públic i podíem gaudir d’una altra manera el paper que estava interpretant, ja que en algun moment també va improvisar dient i fent coses relacionades avui en dia amb els joves, en canvi amb l’actriu no podíem veure el mateix.

Pel que fa el vestuari, era l’adequat per aquesta obra ja que tenia relació amb l’argument de la història i amb l’època que era i la il·luminació i música també estava bé. El que hagués canviat també seria el volum del so dels actors ja que al principi de l’obra no es sentia el diàleg que estaven tenint els músics. Potser el públic no permetia poder escoltar-ho perquè hi havia xivarri, però en un moment de silenci els actors no es sentien.

En definitiva ha estat una obra que no m’ha acabat d’entrar per l’ull, però per tot en general, ja que el tema no m’acabava d’agradar ni tampoc la manera com s’anaven movent amunt i avall uns per davants dels altres. Però penso que han estat bons actors i si es canviessin algunes coses, aquest problemes es solucionarien, però no tothom pensa el mateix que jo.

Marta Aloy Jorna       

 

3er Premi: Ricard de 3r (À tois teatre)

RICARD DE TERCER

Ricard de 3r (À trois teatre)L’obra Ricard de Tercer representada el passat 16 d’abril a La Mostra d’Igualada és una adaptació de l’obra tràgica Richard III, de W. Shakespeare.

L’obra, dirigida per Montse Rodríguez i interpretada per Quim Àvila, tracta de com un adolescent inspirat per l’obra de Richard III de W. Shakespeare troba en el personatge de Gloucester una via per fugir de la situació o entorn que ell percep hostil, depriment i marginant o excloent.

L’obra estava ambientada a l’habitació del personatge principal, Ricard, el qual ens va mostrant mica en mica al llarg de la representació la seva situació familiar i social, en general la seva vida, i com l’afecta a nivell personal i mental. En certa manera ens mostra com pot arribar a afectar l’entorn a un adolescent, el qual arriba a desenvolupar un brot psicòtic, ja que acaba matant les persones del seu entorn, o això és el que ens dóna a entendre al final de l’obra.

Personalment trobo que la posada en escena va ser molt encertada, ja que mostrava clarament el desordre que solen tenir els adolescents en aquest període de la seva vida, i el vestuari era completament realista.

Haig de reconèixer que em va sobtar la increïble interpretació de l’actor Quim Àvila, el qual, segons el meu parer, va saber transmetre a la perfecció els sentiments i les paranoies del personatge a través de les expressions facials i corporals, de manera que s’entenia i es podia seguir perfectament l’argument de l’obra.

També vaig trobar fascinant la manera com es movia per l’espai, les entrades i sortides de l’escena les quals sempre eren diferents, i els diferents plans, i sobretot com utilitzava els objectes i recursos de l’estança, donant-li un gran realisme a la interpretació.

D’altra banda, m’agradaria destacar la utilització d’un dels recursos bàsics, el silenci. Em van xocar molt els moments de silenci, en els quals es podia palpar la tensió que per una banda t’anticipava que passaria alguna cosa, però no sabies quina.

Personalment el que més em va agradar de tota l’obra, d’entre d’altres coses que ja he comentat, va ser el moment en què es mostren les lletres escrites a la paret i el missatge de bogeria que transmetien. En poques paraules aquell instant va ser emocionant i xocant, completament inesperat, i val a dir que molt encertat, ja que per mi va ser el punt de més tensió de tota l’obra.

En general, puc definir l’obra com a impactant, emocionant i dramàtica, amb un final inesperat i tràgic, completament shakespearià.

Georgina Martí Figueras